La nova metodologia, que ajudarà a millorar els sistemes de vigilància i alerta de tsunamis, s’ha fet servir per explicar les causes, desconegudes fins ara, del tsunami generat pel terratrèmol de Nicaragua de 1992.
La magnitud i localització dels terratrèmols acostumen a ser bons indicadors del seu potencial per a generar tsunamis. Tanmateix, existeix una classe particular de sismes, coneguts com a “tsunami earthquakes” (terratrèmols de tsunami) que, malgrat la seva magnitud moderada, provoquen tsunamis destructius. Això és degut al fet que s’acostumen a percebre dèbilment i, per tant, els tsunamis s’originen i colpegen la costa inesperadament.
Aquest és el cas del terratrèmol de Nicaragua de 1992, que va originar un tsunami de 5 a 10 m que va escombrar la costa de Nicaragua posant fi a la vida d’unes 170 persones i deixant-ne a 13.500 sense casa.
Fins ara, cap model havia permès explicar les raons per les quals aquest tipus d’esdeveniments tenen lloc i perquè causen tsunamis desproporcionadament grans. Ara, un nou estudi liderat per l’Institut de Ciències del Mar (ICM) de Barcelona i publicat a la prestigiosa revista Science Advances, ha revelat el mecanisme físic que produeix aquests terratrèmols, l’origen de les seves característiques peculiars, i la causa dels tsunamis.
En aquest treball, l’equip investigador ha utilitzat un model conceptual desenvolupat prèviament per dos dels autors de l’estudi, que els va valer el Premi Ciutat de Barcelona 2020. Concretament, els experts han pogut demostrar que totes les característiques dels terratrèmols de tsunami es poden explicar, predir i quantificar aplicant aquesta metodologia.
Al marge de l’elevat potencial tsunamigènic, les característiques anòmales d’aquest tipus d’esdeveniments inclouen una localització propera a la superfície, una durada llarga, una propagació lenta de la ruptura sísmica, i vibracions del terreny entre febles i moderades.
“La clau rau en estimar amb precisió les variacions d’elasticitat de les roques que envolten la falla a la profunditat on té lloc la ruptura sísmica, pel qual és necessari utilitzar registres sísmics i aplicar tècniques avançades de tomografia”, explica Valentí Sallarès, investigador de l’ICM i autor principal de l’estudi.
Segons Sallarès, “al marge de mostrar que el terratrèmol de Nicaragua, en particular, i els terratrèmols de tsunami, en general, no són esdeveniments anòmals, sinó que es poden explicar pels mateixos principis físics i mecanismes de ruptura que els terratrèmols més convencionals, aquest treball demostra que totes les característiques particulars dels terratrèmols de tsunami mencionades són propietats intrínseques i inherents a les ruptures sísmiques poc profundes, i que estan relacionades entre elles a nivell causal”.
La troballa obre les portes a combinar alguna de les característiques mencionades, com per exemple la intensitat de les vibracions i la seva durada, per millorar els sistemes de vigilància i alerta de tsunamis a escala mundial, incloent-hi la zona del Golf de Cadis i el Mediterrani occidental, on hi ha un registre històric de terratrèmols i tsunamis devastadors.