El treball, publicat recentment a la revista Genes, proporciona les claus per comprendre com s’han pogut autodomesticar els humans des de l'època dels Neandertals.
Els humans anatòmicament moderns presenten característiques morfològiques com ara la reducció del volum de crani, un aplanament de la cara i unes dents més petites que, curiosament, s’observen també en altres animals, principalment mamífers, a conseqüència dels processos de domesticació.
Aquest fet sustenta el que es coneix com la hipòtesi de l'autodomesticació humana, que argumenta que, com els mamífers domesticats, els humans han passat per un procés autoinduït de selecció contra l'agressió, tot fent-los menys agressius a nivell individual.
Una part dels canvis que es donen durant els processos de domesticació són epigenètics, com ara la metilació de l’ADN. Aquests, a diferència dels canvis genètics, és a dir, les mutacions, afecten l’expressió gènica sense afectar la seqüència d’ADN, i poden facilitar l'autodomesticació primerenca en humans, ja que són els primers que s’observen quan es canvia d’entorn, igual que passa durant el procés de domesticació dels animals.
Un treball desenvolupat per l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), el Plant and Food Institute de Nova Zelanda i la Universitat de Sevilla publicat recentment a la revista Genes ha revelat que els gens implicats en els canvis epigenètics dels peixos durant la domesticació, entre els quals figuren canvis en la morfologia facial o la pigmentació, són els mateixos que en el cas dels humans, la qual cosa pot ajudar a entendre l’autodomesticació d’aquests últims.
“Aquesta coincidència, no és fruit de l’atzar, sinó que és altament significativa. Els gens implicats en aquests canvis coincideixen en el cas dels peixos i el dels humans moderns, i ho hem pogut demostrar estadísticament en aquest estudi”, comenten les autores i autors.
Es tracta d’un estudi veritablement multidisciplinar, ja que han participat experts des de en epigenètica de peixos fins a biologia evolutiva o evolució humana, la qual cosa ha permès provar que els peixos poden ser bons sistemes model per estudiar els mecanismes epigenètics de l'autodomesticació humana.
Canvis epigenètics en la domesticació
Per a l’elaboració del treball, l’equip investigador va comparar els gens que presenten canvis epigenètics quan els peixos es comencen a domesticar. En concret, es van fer servir llobarros en la fase inicial de la domesticació i llobarros salvatges de les Illes Medes i es van comparar amb: 1) humans anatòmicament moderns vs. humans antics com els Neandertals i Denisovans, i 2) trastorns cognitius del neurodesenvolupament amb trets d'autodomesticació anormals, com ara canvis en el comportament cooperatiu o agressiu, i la socialització augmentada o atenuada.
Gràcies a això, se’n van adonar que la domesticació primerenca en peixos i el deteriorament cognitiu del neurodesenvolupament en humans afecten també gens similars: “són gens implicats en processos com la diferenciació de la cresta neural, una estructura embrionària pròpia dels vertebrats que, entre d’altres, dóna lloc als melanòcits, les cèl·lules de la pigmentació”, detalla en aquest sentit l’investigador de l’ICM-CSIC Francesc Piferrer.
“El nostre treball conclou que es produeixen canvis epigenètics similars en els passos inicials de la domesticació en absència de selecció deliberada en vertebrats filogenèticament distants com ara els peixos i els mamífers”, afegeix per la seva banda l’autora principal de l’estudi Dafni Anastasiadi, que va fer la tesis a l’ICM-CSIC en epigenètica de peixos.
Aquestes troballes obren el camí a futurs estudis que utilitzin peixos com a models per investigar els canvis epigenètics com a facilitadors de l’autodomesticació dels humans i com a desencadenants de trastorns cognitius.