Es tracta de les B-esterases, unes proteïnes que funcionen com enzims d'hidròlisi -serveixen per trencar molècules més grans- i es troben en el plasma de les tortugues.
Entre 70.000 i 130.000 tones de microplàstics (fragments de <5 mm) i entre 150.000 i 500.000 tones de macroplàstics (l'equivalent a 66.000 camions de les escombraries) acaben a la Mediterrània i altres mars europeus cada any. Ara, un nou estudi de l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona i la Fundació Oceanogràfic de València ha trobat unes proteïnes, les B-esterases -que funcionen com a enzims d'hidròlisi, és a dir, per trencar molècules més grans- que són capaces de poder estimar l'exposició de les tortugues marines al plàstic.
El 2019, la Unió Europea, a través de la Directiva Marc d'Estratègia Marina, va proposar l'ús de la tortuga boba (Caretta caretta) com a sentinella de la contaminació ambiental de la Mediterrània. No obstant això, fins ara, la comunitat científica desconeixia que aquests biomarcadors, tradicionalment usats per avaluar l'exposició a pesticides, podrien informar també de l'exposició d'aquests quelonis a components químics dels plàstics.
"Els resultats del nostre treball, en què hem comptat amb el suport dels pescadors i centres de recuperació, posen de manifest la susceptibilitat de les tortugues a reflectir l'exposició a certs components plàstics i, en particular, als additius químics", exposa la Montserrat Solé, investigadora de l'ICM-CSIC i autora principal del treball.
Per a l'elaboració de l'estudi, publicat recentment a la revista Science of the Total Environment, es van analitzar un total de 191 mostres de plasma de tortugues del Centre de Recuperació ARCA del mar de l'Oceanogràfic de València corresponents a individus salvatges que es trobaven en fase de recuperació després d’haver estat capturats accidentalment per pescadors.
"La col·laboració entre diferents institucions en l'estudi de la fauna silvestre amenaçada no només permet tornar la salut a aquests animals, sinó que ofereix també una oportunitat única per realitzar estudis que puguin contribuir significativament al coneixement i a la conservació de les espècies", apunta en aquest sentit Daniel García-Párraga, director científic de la Fundació Oceanogràfic i director d'Operacions Zoològiques de l'aquari.
“Un exemple d'això -continua García-Párraga- és aquest estudi entre l'ICM-CSIC i l'Oceanogràfic de València, que posa de manifest el valor dels centres de recuperació per continuar avançant en el coneixement del medi marí i la preservació de la seva biodiversitat”.
L'equip investigador també va constatar que l'estrès causat pel maneig de les tortugues durant la captura no altera la resposta d'aquests biomarcadors, fet que avala l'ús d'aquests paràmetres en animals capturats accidentalment, i el seu us com a sentinelles de la contaminació plàstica a l'oceà. En aquest sentit s'ha començat a treballar amb els dofins de l'Oceanogràfic per ampliar l'ús de les B-esterases també com a biomarcadors en cetacis.
Estudis anteriors recents amb tortugues, liderats per l'ICM-CSIC en col·laboració amb la Fundació CRAM, ja havien proposat l'ús de les B-esterases com a biomarcadors d'exposició al plàstic en tortugues bobes. En aquest cas, els assaigs in vitro al laboratori van permetre advertir que aquestes molècules s'inhibeixen –és a dir, deixen de funcionar– per una gran varietat de contaminants, inclosos alguns additius plàstics com poden ser els retardants de flama.
De cara a futures investigacions, l'equip pretén complementar, i avalar, l’ús d'aquests biomarcadors amb la incidència plàstica en excretes de tortuga dins el projecte CAQUA de la Universitat de Montpeller. La finalitat es poder implementar aquestes mesures a altres espècies marines capturades accidentalment i exportar aquesta metodologia de baix cost a altres països amb menys recursos econòmics.