A l’”A Fons” del butlletí d’aquest mes de desembre us expliquem la història del descobriment, per part d’un grup d’investigadors de l’ICM, d’una esponja molt especial del continent gelat.
Les esponges són un dels organismes bentònics –els que viuen a prop o en contacte amb el fons marí- més comuns dels fons antàrtics. N’hi ha moltes i són molt diverses, però avui us volem parlar d’un cas especial, el d’una espècie gairebé tan dolça com els postres que coronen aquests dies els menjars de Nadal : «l’esponja Chupa Chups».
Va ser descoberta per un grup d’investigadores i investigadors de l’Institut de Ciències del Mar (ICM) i el Centre d’Estudi Avançats de Blanes (CEAB) l’any 2010 i rep aquest nom per la seva forma, que recorda a la dels famosos caramels de pal.
La van batejar amb aquest nom per homenatjar els seus fills, que són els que més pateixen les conseqüències que les mares i els pares passin mesos fora de casa embarcats en expedicions oceanogràfiques. I és que, a vegades, les campanyes es duen a terme en zones remotes de la Terra on la comunicació amb altres indrets és difícil, dèbil i interrompuda, la qual cosa impedeix mantenir el contacte amb la família.
Descoberta per casualitat
El primer exemplar de «l’esponja Chupa Chups», de nom científic Stylocordyla chupachups, es va recollir l’any 2000 durant una campanya en la qual va participar l’investigador de l’ICM Josep Maria Gili. “Primer vam pensar que es tractava d’una altra espècie habitual en aigües antàrtiques, la Stylocordila borealis, però després ens vam adonar que era una espècie que ningú abans havia descrit”.
“La vam batejar amb aquest nom per la semblança amb el caramel i per agrair als nostres fills que ens deixin fer el que tant ens agrada i apassiona, que és la recerca marina, una feina que ens obliga a allunyar-nos d’ells a vegades”, afegeix l’investigador, que confessa que no va ser fins que van arribar a Barcelona, gràcies a les anàlisis d’estructura i morfologia fetes als laboratoris de l’ICM, que es van adonar que tenien a les seves mans una nova espècie.
Aquell fet corroborava, a més, una hipòtesi que l’equip investigador sostenia des de feia molt de temps: que moltes espècies antàrtiques són endèmiques, és a dir, es troben només en aquest punt recòndit de la Terra.
Les esponges, les reines de l’Antàrtida
Les esponges representen aproximadament el 75% de la biomassa de les comunitats bentòniques als mars de l'Antàrtida, la qual cosa les converteix en un dels grups d'invertebrats predominants aquí. La majoria d’espècies es troben entre els 100 i els 200 metres de profunditat, on poden arribar a formar catifes de centenars de metres d'extensió.
En concret, l'esponja Chupa Chups prefereix assentar-se en superfícies horitzontals o inclinades ubicades entre els 150 i els 300 metres de profunditat. Com la majoria d'esponges antàrtiques, es caracteritza per presentar llargs feixos d'espícules de sílice que en la resta d’espècies no tenen cap utilitat, però que en aquest cas els serveixen per separar-se del fons marí i poder capturar més fàcilment que les altres espècies l’aliment que cau a través de la columna d’aigua.
El fet que presentin aquestes estructures es deu al fet que absorbeixen una gran quantitat de sílice, la qual cosa els porta a fer molt més esquelet del que necessiten fins al punt què els surt del cos.
“Això és un experiment inacabat de l'evolució. Encara no hi ha el coneixement per explicar-ho, però segur que algun dia trobaran una espècie d'esponja que sabrà aprofitar aquest fet que ara pot sembla inútil, però que algun dia serà un gran descobriment de la naturalesa”, va avançar l’ecòleg Ramon Margalef quan en Josep Maria Gili li va preguntar per la utilitat de les espícules de sílice característiques de les esponges antàrtiques la primera vegada que les va veure, i no anava errat.