L'assetjament sexual i per raó de sexe és una manifestació de la discriminació de gènere en la societat que suposa una violació de diversos drets fonamentals i que, en cap cas, pot confondre's amb un “conflicte”.
L'assetjament sexual i per raó de sexe en l'entorn laboral és una de les manifestacions de la violència masclista en la societat. Aquesta problemàtica sorgeix d'un sistema social que històricament ha discriminat a les dones i les ha col·locat en una posició subordinada enfront de la dels homes.
Es considera que existeix discriminació estructural contra les dones perquè, històricament, els homes han ostentat una posició de privilegi i de domini en l’àmbit econòmic, social i polític. En conseqüència, no serà el mateix l'assetjament sexual d'un home cap a una dona, que té per objecte reproduir i mantenir aquesta asimetria de poder, que aquell que es realitza entre subjectes pertanyents al mateix sexe i grup social. No obstant allò, això no implica que aquest tipus de conductes no hagin de ser considerades sancionables i atemptatòries als drets de les persones.
En aquest sentit, alguns protocols de prevenció i actuació enfront de l'assetjament sexual i per raó de sexe no especifiquen el sexe del subjecte actiu i passiu (la persona que assetja i la persona assetjada), i sota aquesta neutralitat s'invisibilitza la veritable raó sobre la qual reposa l'assetjament sexual i per raó de sexe: la discriminació de gènere. No obstant això, la realitat evidencia que la majoria de les persones afectades per l'assetjament sexual i per raó de sexe són dones. Així, segons la macro enquesta de Violència contra la Dona del Ministeri d'Igualtat (2019), el 40,4% de dones residents a Espanya de setze anys o més han sofert assetjament sexual al llarg de la seva vida, 3 de cada 4 dones assenyalen haver estat víctimes d'assetjament sexual més d'una vegada, el 17,3% assenyala que l'agressor era algú de l'entorn laboral i que el 98% dels agressors eren homes.
Per això, és necessari abordar els protocols de prevenció i actuació d'assetjament sexual i assetjament per raó de sexe com un problema de discriminació estructural cap a les dones, i entendre que, en aquest cas, la “neutralitat” pot jugar en contra d'aquestes. Així mateix, és important comprendre que aquest tipus d'assetjament no és atribuïble solament a conductes individualitzables, sinó que es dona en el marc d'una organització i una estructura que fomenta la desigualtat de gènere. Per aquest motiu, és necessària una estratègia de prevenció basada en la formació i la sensibilització per a desmantellar aquest sistema.
Assetjament sexual, conflicte i mediació
L'assetjament sexual i per raó de sexe suposa una manifestació de la violència masclista en el treball que es refereixen a conductes no desitjades, verbals i/o físiques i de naturalesa sexual per part dels superiors jeràrquics o col·legues de treball. Aquestes creen un ambient laboral hostil, intimidatori, degradant i humiliant per a la víctima. D'una banda, l'assetjament sexual comprèn tota conducta d'índole sexual per a obtenir un profit d'aquesta naturalesa o referint-se a l'esfera sexual de la persona, mentre que l'assetjament per raó de sexe es relaciona amb el maltractament a la víctima pel fet de ser dona, creant un entorn intimidatori, degradant i humiliant que acaba posant en risc el seu lloc de treball i condicionant la seva carrera professional.
Encara que aquest tipus de conductes es manifesten en el treball, és important distingir l'assetjament sexual i per raó de sexe de l'assetjament laboral, ja que no es donen en els mateixos supòsits ni han de tractar-se a través dels mateixos procediments. En aquest sentit, l'abordatge de l'assetjament per raó de sexe sol confondre's amb l'assetjament laboral i psicològic o mobbing, la qual cosa genera que s'utilitzin procediments erronis que no es corresponen amb la naturalesa d'aquest fenomen.
De fet, identificar l'assetjament sexual i per raó de sexe com un conflicte és un error que sol cometre's amb freqüència. Aquest no pot estar sota el paraigua d'un procediment comú de gestió de conflictes perquè no estem davant un d'aquests. Les parts no estan en igualtat de posicions de poder -a més que els agressors solen ser homes, també poden ser superiors jeràrquics- i no es pot conciliar un fet que pot implicar violacions a drets fonamentals i ser, alhora, una manifestació de la violència sexista davant la qual no cap mediació, bàsicament perquè la llei la prohibeix.
La formació com a prevenció
Davant aquest escenari, és necessari disposar d'una estratègia de prevenció basada en la formació i la sensibilització. En aquest sentit, és imprescindible “conèixer en profunditat com i per què s'exerceix violència sistèmica contra les dones, quins són els contextos i instruments des dels quals es normalitza aquesta violència i com actuar en ells per a erradicar-la” (Rubio, 2013: 64). Tot això és clau per a generar canvis institucionals respecte al tema.
Una qüestió a debatre és si la formació hauria de ser obligatòria o no. La violència de gènere en el treball suposa una vulneració d'alguns dels drets fonamentals de la persona, entre ells la salut i integritat psíquica per l'impacte que suposen aquestes conductes per a les víctimes. Això, al seu torn, suposa un risc psicosocial generat en l'entorn laboral. Per això, de la mateixa manera en què s'exigeix que el personal de l'Institut realitzi cursos de prevenció de riscos laborals, hauria d'exigir-se que realitzés cursos de prevenció i actuació enfront de l'assetjament sexual i per raó de sexe.
En definitiva, per a erradicar les conductes masclistes és necessari un canvi estructural en l'organització que ha d'impulsar-se des de la direcció i impregnar totes les instàncies de la institució. Per això, el Pla d'Igualtat de l’ICM aposta per una cultura organitzacional que promogui la prevenció en aquest àmbit i tingui tolerància zero enfront de l'assetjament sexual i per raó de sexe.