Estudis recents proven que la restauració és capaç de recuperar no només ecosistemes, sinó també les seves funcions posant l’èmfasi en les espècies clau com les algues o el corall.
La societat necessita protegir, conservar i restaurar els ecosistemes marins per preservar-ne el benestar i avançar de manera sostenible. En l’actualitat, gran part d’aquests ecosistemes estan altament antropitzats, si bé admeten projectes de recuperació que, idealment, s’haurien de dissenyar considerant l’opinió i les necessitats de totes les usuàries i usuaris del medi marí, entre ells els banyistes, els gestors, els pescadors i la comunitat científica.
Aquest escenari ideal, però, no garanteix tornar a tenir l’ecosistema original, és a dir, aquella sorra i aquells musclos amb què jugàvem de petites i petits, si no el que es defineix com un “ecosistema novell”, un ecosistema rehabilitat però diferent al que teníem en condicions més prístines. Això ha passat, per exemple, amb molts esculls de corall tropicals -molt més estudiats que els esculls de mars temperats com el Mediterrani o els esculls d’aigua freda, situats a grans profunditats- gràcies a l’establiment i la bona gestió d’algunes àrees marines protegides (AMPs).
L’eficàcia d’aquestes àrees s’ha comprovat en diverses ocasions amb diferents tipus d’espècies i entorns. Per exemple, un estudi recent liderat per l’ICM-CSIC ha revelat que les AMPs són capaces de recuperar espècies en temps rècord. El treball se centra en la recuperació de l’escamarlà (Nephrops norvegicus) en una petita àrea protegida de 10 km2 situada entre els caladors de Roses i Palamós (Girona), on l’espècie s’havia explotat de manera intensiva durant dècades fins a arribar gairebé a desaparèixer. Els resultats de l’estudi mostren que la població dins l’àrea protegida duplica ara la de les zones adjacents, on durant els darrers anys s’ha seguit pescant.
Segons la comunitat científica, solucions basades en la naturalesa com les AMPs tenen èxit perquè consideren la capacitat d’aquesta de recuperar-se eliminant les pressions a la qual està sotmesa de manera constant. Alhora, això garanteix la resiliència dels ecosistemes i en blinda els serveis ecosistèmics que ofereixen a la societat. Per això, fa temps que en sentim a parlar, si bé la principal novetat de les establertes més recentment és que són transectorials, és a dir, combinen la protecció amb la recuperació dels hàbitats o la gestió sostenible de la pesca, entre altres mesures.
Els principals reptes de la restauració
Malgrat els bons resultats, la restauració s’enfronta en l’actualitat a quatre grans reptes. El primer té a veure amb les “shifting baselines” o canvis en les bases de referència, un terme encunyat pel francès Daniel Pauly que descriu un fenomen d’expectatives reduïdes on cada generació considera normal un entorn cada vegada més pobre. Amb això, l’expert va voler explicar que, malgrat la voluntat sigui la de recuperar els ecosistemes prístins, això ja no és possible, ja que la influència humana sempre serà allà.
El segon dels reptes als quals s’enfronta la restauració és la diferent resposta de les espècies a les mesures aplicades, i això té molt a veure amb els seus trets de vida, com ho poden ser la velocitat de creixement o l’hàbitat on viuen. Per això, és important adaptar els plans de restauració localment i tenir en compte les espècies que habiten en cada lloc. En aquest sentit, les espècies de creixement lent necessitaran més temps per a recuperar-se, tot i que després tindran més possibilitats de sobreviure, tal com indiquen els estudis més recents.
El tercer gran repte de la restauració és arribar a recuperar la funcionalitat dels ecosistemes, és a dir, les funcions que exerceixen a nivell ecosistèmic. Segons les expertes i experts, per aconseguir-ho, és imprescindible centrar-se en la recuperació de les espècies clau, com ho són les “formadores d’hàbitat”, on troben refugi moltes altres espècies. Un bon exemple serien les algues marines, que segons s’ha pogut comprovar són capaces de recuperar la funcionalitat dels ecosistemes en pocs anys. Tanmateix, això també és possible amb espècies de dinàmica i creixement molt més lent com ara el corall. En aquest cas, però, la comunitat científica advoca per replantar colònies grans per guanyar temps per recuperar la comunitat.
Finalment, l’èxit de la restauració marina beu de la implicació de totes les persones que fan ús del medi marí, com hem comentat abans, i per això són importants projectes com el LIFE ECOREST, una iniciativa liderada per l’ICM que pretén restaurar 30.000 hectàrees d’hàbitats marins entre Vilanova i la Geltrú i Llançà en els pròxims quatre anys gràcies a la implicació de totes les usuàries i usuaris del medi marí, especialment el sector pesquer.
Una vegada superats aquests reptes, podrem gaudir dels nombrosos beneficis de la restauració marina, per a la consecució de la qual la comunitat científica reclama més finançament, a més llarg termini i que se segueixen criteris estrictament científics. I és que, segons el seu parer, aquesta és l’única manera de preservar la biodiversitat i promoure la seva resiliència davant els impactes del canvi climàtic.