A l’”A Fons” d’aquest mes parlem de la importància de l’empremta humana sobre la Terra a través de l’anàlisi de dues obres literàries reconegudes a escala internacional: ‘Germà de gel’, de l’Alícia Kopf, i ‘Footprints’, del David Farrier.
Ens trobem en un moment de la història de la humanitat en què som conscients del nostre poder, influència en l’entorn i capacitat de destrucció massiva. L’impacte de l’activitat humana és cada cop més profund i més patent a molts nivells. En deriven el canvi climàtic, l’acidificació oceànica, l’explotació intensiva de recursos o els abocaments descontrolats, que tenen efectes devastadors en una societat cada cop més connectada, però alhora força aïllada i aliena al medi natural. És per això que els reptes als quals ens enfrontem són tan grans, i les solucions, en molts casos, semblen inviables.
Fa unes setmanes Valentí Sallarès, director de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), moderava “La biblioteca de gel”, una conversa a dues bandes entre els escriptors Alícia Kopf i David Farrier sobre continguts relacionats amb dos dels seus llibres més reconeguts a escala internacional: Germà de gel, de l’Alícia, i Footprints, del David. Ambdues obres parlen de la importància de les empremtes de les nostres accions i les nostres vivències, saber reconèixer-les i interpretar-les per entendre d’on venim, perquè som com som, i interpretar millor cap on anem.
En concret, Germà de gel és el diari de recerca de l’autora, atreta des de petita per les expedicions polars i la seva imatgeria impactant. Ens mostra el paral·lelisme entre la cerca i la conquesta de nous mons, cada cop més remots i més aïllats, i la recerca interior, el descobriment de noves realitats a través de l’evolució de les relacions amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn immediat, especialment la família, però també a través de l’amor i l’amistat.
Footprints, per la seva banda, combina història, ciència i filosofia per convidar-nos a reflexionar sobre la nostra relació amb el planeta, l’impacte de les nostres accions sobre el clima, els ecosistemes, els recursos, i la petjada que deixaran les nostres activitats en el futur. En un context de múltiples crisis globals i de determinisme pessimista, Footprints aporta una visió madura i conscient de les transformacions que vindran i de la necessitat d’adaptació a través del coneixement.
Tant Germà de gel com Footprints comparteixen un tarannà i visió “oceàniques” en el seu enfocament, destacant l’atracció gairebé mística del viatge i l’exploració com a eix conductor de la descoberta, la necessitat d’arribar més lluny i de comprendre’ns millor com a individus i com a espècie, i de comprendre el nostre entorn i la seva vulnerabilitat, així com el nostre rol cabdal en les fràgils interrelacions que guien l’evolució del sistema.
La curiositat, la clau de l’exploració
La imaginació i la curiositat, inherents a la naturalesa humana, són l’element necessari perquè l’exploració sigui possible. “Les coses interessants passen al teu voltant i només les has de saber mirar”, que diu Antonio López. Saber mirar o, com va expressar recentment l’ecòleg Marten Scheffer a la cerimònia de lliurament del Premi Ramon Magalef, aprofitar “el poder que tenim artistes i científics per donar sentit al món que ens envolta”.
És la capacitat que esmenta l’Alícia Kopf a Germà de gel de “fer visible l’invisible”, de retirar el vel i mostrar-ho al món, amb el floc de neu com a metàfora: com la formació hexagonal del floc de gel desvetlla la seva estructura molecular, íntima, però a la vegada única a causa de les condicions que influeixen en el seu creixement.
D’ambdues obres n’extraiem doncs que l’exploració és un concepte ric i polièdric, aplicable a nivell interior i exterior, i que implica sortir d’un mateix, “ser allà, mirant cap enfora, en comptes d’aquí, mirant cap endins”, que deia Louise Boyd Land, i assumir els riscos que comporta l’aventura. És atrevir-se a equivocar-se, a errar, a patir, a prendre mal, però també a gaudir, a meravellar-se, i a estimar. És, en definitiva, atrevir-se a viure. Com va dir Pepita Castellví, oceanògrafa catalana i pionera antàrtica a l’Estat, parafrasejant a Shackleton “les zones polars deixen una profunda empremta en aquells que hi han estat, però es fa difícil de transmetre als qui mai han abandonat el món civilitzat”
En conclusió, el que resulta cada cop més evident és que l’expansió contínua dels horitzons i dels límits del coneixement comporta una responsabilitat creixent. Som cada cop més conscients de les conseqüències, molts cops irreparables, de les nostres accions i decisions, però tot indica que encara no som prou madurs com espècie per controlar el nostre poder. Massa sovint l’exploració està guiada per l’instint atàvic de glòria, de conquesta, de domini i control, de canvi i de destrucció.
El repte, com ens indiquen tant Germà de gel com Footprints, és transformar la nostra relació amb l’entorn immediat i llunyà, aprofitar el coneixement que ens aporten les arts i les ciències per donar sentit al món i mostrar-ho a la societat, ja que, com deia el Dr. Pi i Sabater “només estimem el que coneixem, i només preservem el que estimem”.