A l’“A Fons” d’aquest mes ens preguntem per què les ciències socials són essencials per a la protecció i gestió dels espais marins.
La immensitat de l’oceà ens porta a creure que és infinit: un horitzó blau interminable, amb aigua i recursos sense fi. Quantes vegades l’hem observat i ens hem preguntat on acaba? Tanmateix, en els últims temps, la veritable pregunta és: on comença?
La connexió històrica i cultural amb l'oceà
L’oceà ens connecta amb el passat a través d’històries i és part de la identitat de milions de persones arreu del món. Fa gairebé cinc mil anys, els polinesis es van aventurar al mar guiats per les estrelles i els seus coneixements ancestrals sobre vents i marees; fa tres mil anys, els fenicis van construir un vast imperi comercial navegant el Mediterrani. Entre el 100 i el 700 d.C, la cultura moche a la costa nord del Perú desenvolupava avançades tècniques de navegació i pesca, utilitzant balses i cavallets de canya per explorar i aprofitar els recursos de l’oceà Pacífic. Al llarg de la història, l’oceà ha estat escenari de guerres, conquestes, mites i llegendes. La base de la nostra civilització es fonamenta en una connexió profunda entre el mar i els éssers humans, i no podem imaginar una vida sense ell.
Però on comença realment el mar? Arreu del món, gran part de les zones costaneres estan densament poblades. A Barcelona, per exemple, les platges urbanes han canviat amb el temps. Entre el segle XIX i la primera meitat del XX, la industrialització de la ciutat va transformar la costa en una línia dominada per infraestructures industrials, cosa que va degradar considerablement la franja litoral. Amb el temps, la costa es va convertir en un abocador, rebent grans quantitats d’aigües residuals urbanes i industrials. Tanmateix, en la segona meitat del segle XX, van sorgir diverses iniciatives ciutadanes que van promoure l’ús del litoral per a l’esport, l’oci i la cultura, així com la preservació de l’activitat pesquera i la tradició marinera del barri de la Barceloneta. D’aquesta manera, el mar i la platja davant d’ell es van convertir en un símbol de la ciutat, però també en un recordatori de la seva fragilitat i de la gran responsabilitat que tenim cap a ells. Entendre la interconnectivitat dels ecosistemes terrestres i marins és clau per comprendre aquesta responsabilitat.
La importància de les ciències socials en la gestió marina
Històricament, les comunitats costaneres d’arreu del món han depès de l’oceà com a font d’aliment i sustent. Segons un informe de la FAO de 2018, la pesca i l’aqüicultura van produir més de 79,3 milions de tones i 28,7 milions de tones de peix, respectivament, proporcionant aproximadament 59,6 milions de llocs de treball a escala mundial i representant el 17% de tota la proteïna animal consumida al món. No obstant això, el canvi climàtic i la contaminació estan afectant l’oceà, alterant la seva temperatura, elevant el seu nivell i acidificant les seves aigües. Per exemple, el 90% de les aigües residuals urbanes que s’aboquen als rius acaben arribant a l’oceà, afectant la salut dels ecosistemes marins (UNEP, 2020). Així, el que passa a les conques hidrogràfiques i en el trajecte dels rius pot posar en risc no només la salut de l’oceà, sinó també la del planeta i, per tant, la de tots nosaltres.
Enfrontar els reptes de la sostenibilitat de l’oceà és una responsabilitat que requereix una perspectiva que consideri la relació entre les persones i l’entorn marí. Aquesta relació és complexa i varia segons el context: per a alguns, l’oceà és una font d’aliment; per a altres, un espai de recreació o un recurs vital per a la salut mental. Aquí és on les ciències socials marines juguen un paper crucial a l’hora de buscar solucions.
La dimensió humana, amb els seus aspectes socials, culturals, econòmics, de salut i de governança, és essencial per a la gestió i conservació efectiva de l’oceà. Les polítiques que regeixen l’ús i preservació dels recursos marins, des de l’economia blava fins a l’adaptació al canvi climàtic, han d’estar guiades per una comprensió d’aquestes dimensions (Bennett et al. 2017; Christie et al. 2017). Els científics socials marins se centren en temes com la governança, l’ús humà, l’equitat i la resiliència social per abordar les preocupacions relacionades amb la política oceànica.
L’oceà comença més a prop del que imaginem, a la platja, al riu que baixa des de la muntanya i desemboca al mar, a la fina línia de la marea més alta, on les onades toquen la sorra i els nens i nenes juguen. La integració de polítiques de gestió sostenible que considerin aquesta interconnexió és essencial per protegir els nostres recursos marins i assegurar un equilibri ecològic global. Les decisions sobre la seva protecció han d’integrar tant el coneixement científic com les veus de les persones que, històricament i per tradició, viuen al costat del mar. Només així, amb una visió que combini la ciència amb les experiències i necessitats de les comunitats costaneres, podrem construir un futur on l’oceà i la humanitat coexisteixin en harmonia.