El delta de l’Ebre: una història de canvis i adaptació

“En els últims 25 anys, el delta ha canviat de manera estratosfèrica”, assegura un dels protagonistes del nou documental de l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) i la plataforma de divulgació La Ciència al teu Món, "Relats del canvi global. Capítol 1: El delta de l'Ebre", elaborat amb el suport de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT). I té raó, si bé aquests canvis no són només fruit de l’activitat antropogènica, sinó també de la dinàmica natural d’aquest ecosistema.

Com passa en altres deltes, el riu és qui aporta el sediment, mentre que el mar i el vent el redistribueixen. I així passa des de fa uns 6.000 anys, quan el delta de l’Ebre es va començar a formar, coincidint amb la fi de l’última glaciació i la consegüent estabilització del nivell del mar, ara fa uns 18.000 anys.

Des de llavors, el delta de l’Ebre ha experimentat autèntiques transformacions que passaven desapercebudes fins que l’espècie humana s’hi va assentar. Recordareu el cas del temporal “Glòria” l’any 2020. Va inundar la major part de la placa deltaica, el mar va penetrar centenars de metres terra endins i es va trencar la barra del Trabucador. Els mitjans de comunicació n’anaven plens.

Al documental, en José A. Jiménez, doctor en Ciències del Mar i Catedràtic d’Enginyeria Marítima i Gestió Costera a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), confessa que allò no el va sorprendre, i que la del delta de l’Ebre és una història de canvis tant o més dràstics. De fet, assegura haver vist als anys noranta, quan realitzava la seva tesi doctoral, com es trencava la barra del Trabucador i l’aigua li arribava fins als genolls.

“El delta es troba en una fase de reducció natural i esperable. Quan la plana deltaica no l’ocupava ningú i es produïen canvis, no passava res, però ara, per petits que siguin, suposen un problema. I és que, la costa ha anat retrocedint, però nosaltres no, i per això ara les onades trenquen més a prop i les inundacions es produeixen cada 3 i no cada 10 anys”, explica l’investigador.

La seva visió coincideix també amb la d’en Jorge Guillén, que desenvolupa la seva recerca a l’ICM-CSIC. Al film, l’expert exposa que “han existit  i continuaran existint molts deltes de l’Ebre”, ja que l’ecosistema es troba en una fase de transformació continua al llarg de la qual es van assolint nous equilibris.

A més, Guillén subratlla que el del delta de l’Ebre és un cas on els canvis són encara més aparents, ja que les aportacions sedimentàries són molt escasses a causa de la gran quantitat de preses i embassaments que hi ha repartits al llarg del riu. Aquestes infraestructures fan que el sediment quedi retingut i no arribi a la desembocadura, la qual cosa impedeix compensar tant la subsidència com  la pujada del nivell del mar i l’erosió marina.

Tot això té conseqüències per als qui treballen al sector primari, però també per aquells que viuen del turisme i els serveis, tal com explica al documental l’Amparo Pérez, advocada del delta de l’Ebre: “el pagès i el mariscador són els que em venen a buscar per a fer la declaració de la renda, i els que després donen feina a les perruqueries i cafeteries. Quan a ells els va bé, als altres també”.

Davant d’aquest escenari, als habitants del delta només els queda aprendre a conviure amb aquests canvis, i així és com ho estan fent la majoria. Ho explica molt bé en Dani Forcadell, arrossaire del delta des de fa més de 25 anys: “Estem fent servir molta tecnologia per estalviar aigua i fitosanitaris. Avui dia, portar una hectàrea d’arròs implica ser més empresari que pagès”.

Però no els queda altre. Els canvis hi seran sempre, i l’única cosa que podem fer és intentar no accelerar-los per donar temps, tant al delta com a la seva gent, que són fruit i constructors d’aquest territori, d’adaptar-se. Al final, és preferible escollir els canvis a deixar que aquests vinguin imposats, no?