A l’”A Fons” d’aquest mes parlem de la multipremiada Flow, que vam projectar fa uns dies a l’ICM en el marc del cicle “CSIC de Cine” amb un debat previ molt enriquidor a càrrec del personal investigador de la casa.
Fa uns dies, l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) va acollir una nova sessió del cicle “CSIC de Cine”, una iniciativa que des de fa tres anys uneix projeccions cinematogràfiques amb diàlegs científics oberts al públic. La proposta ha esdevingut una via privilegiada per vincular recerca i cultura, portant la ciència a l’auditori d’una manera més propera i participativa. En aquesta ocasió, la pel·lícula escollida va ser Flow, un film d’animació que retrata un món postapocalíptic on un gat i altres animals s’alien per sobreviure. La seva història fantàstica, tendra i alhora inquietant, va servir com a punt de partida per a un debat en què van participar Vanessa-Sarah Salvo, investigadora de l’ICM-CSIC i presentadora de l’acte; Rafel Simó, també investigador de l’ICM-CSIC, i Javier del Campo, de l’Institut de Biologia Evolutiva (UPF-CSIC).
La cooperació com a motor de vida
El debat va arrencar qüestionant un tòpic tan arrelat com el de la competència com a únic motor de l’evolució.
“En els ecosistemes hi ha competència, sí, però no ens podem quedar només amb aquesta part de la història”, advertia Rafel Simó. Per a ell, la ciència i la cultura han tendit a sobrevalorar la lluita i a oblidar que la natura és plena d’exemples de mutualisme i simbiosi. Des dels líquens fins als peixos que netegen altres espècies, passant per les plantes que necessiten fongs per créixer, el missatge és clar: la vida prospera quan hi ha col·laboració.
Javier del Campo hi afegia una mirada evolutiva.
“No tot és la lluita per la vida, la cooperació també és un factor que ens ajuda a adaptar-nos”, apuntava, tot recordant que els esculls de corall només existeixen gràcies a la simbiosi entre coralls i algues microscòpiques. La adaptabilitat, doncs, no és una anècdota, sinó un motor evolutiu tan poderós com la competència. Aquesta idea connectava de manera directa amb la trama de Flow, on la unió dels animals s’erigeix com a única estratègia possible davant l’adversitat.
Interdependència i fragilitat
El diàleg també va servir per desmuntar altres mites. Simó advertia que “el que està més amunt de la cadena alimentària és sovint el primer que cau”. Lluny de ser els invencibles “reis de la selva”, els grans depredadors —com els taurons— són els més vulnerables als impactes ambientals. En canvi, la resiliència es troba a la base de la piràmide ecològica, on la diversitat i la redundància funcional garanteixen la continuïtat dels ecosistemes.
La reflexió sobre la fragilitat dels depredadors conduïa a una idea encara més àmplia: la interdependència de tota forma de vida.
“Cap ésser viu està sol al planeta: tots som interdependents”, remarcava del Campo, que recordava que els humans som holobionts, és a dir, organismes formats per nosaltres i per tots els microorganismes que ens habiten. Una realitat que evidencia que la salut de la nostra espècie està íntimament lligada a la del planeta.
“Si preservem el planeta no és per ell, és per la nostra espècie”, sentenciava del Campo amb la intenció d’afegir-hi una capa de pragmatisme.
En aquest punt, els ponents van aportar exemples de la capacitat de regeneració dels ecosistemes: els boscos mediterranis adaptats al foc, els fons marins antàrtics que es recuperen després del pas d’un iceberg, o les reserves marines de les Illes Medes. Però tots coincidien en un matís fonamental: la resiliència depèn de la biodiversitat. La desaparició dels pol·linitzadors, per exemple, no només afecta plantes i animals, sinó que pot comprometre la nostra pròpia producció d’aliments.
“La biodiversitat ens protegeix també sanitàriament”, subratllava Simó, vinculant la pèrdua d’espècies amb el risc creixent de noves pandèmies.
Quan la ciència dialoga amb la cultura
La pel·lícula Flow, amb el seu gat protagonista i la seva aposta per la cooperació com a resposta a un món devastat, va funcionar com a metàfora potent del que la ciència observa cada dia. Vanessa-Sarah Salvo, destacava la bellesa d’una història on la unió d’espècies diferents és clau per avançar. El públic, a través del cinema, podia reconèixer en aquell relat simbòlic la realitat dels ecosistemes i, alhora, una advertència adreçada a la nostra pròpia espècie.
El cicle “CSIC de Cine” demostra que la cultura pot ser un espai privilegiat per a la ciència: un lloc on la reflexió acadèmica es barreja amb l’emoció i el pensament crític. I és en aquesta trobada on pren força el missatge que els tres investigadors van repetir de diferents maneres: la cooperació no és només una estratègia evolutiva, sinó una necessitat urgent per a un futur compartit. O, com deia Rafel Simó, “on jo no arribo, tu hi pots arribar, i junts ens en sortim millor”.