L’Investigador de l’ICM Antonio Turiel ha participat en diversos projectes sobre models de transició energètica i el seu bloc “The Oil Crash”, amb més de 13 milions de visites, és una referència en espanyol sobre el tema.
El 1998, els geòlegs Colin Campbell i Jean Laherrère van publicar a la revista Scientific American el seu article "La fi del petroli barat". Aquest article va suposar la revitalització de la investigació que un altre geòleg, Marion King Hubbert, havia realitzat gairebé mig segle abans sobre l'arribada del peak oil o zenit de producció de petroli. En aquest moment, l'investigador de l'ICM Antonio Turiel va començar a interessar-se pel tema i, des de llavors, ha publicat diversos articles científics, participat en el projecte europeu MEDEAS sobre models de transició energètica, publicat desenes de posts al seu bloc The Oil Crash que, amb més de 13 milions de visites, és una referència en espanyol sobre el tema, i donat més de 200 xerrades divulgatives.
Són les solucions tecnològiques que prometen salvar-nos de l'abisme postpetroli realment solucions?
Les solucions que es proposen per a dur a terme la transició ecològica no estan teòricament pensades per respondre a la crisi energètica (encara que serien útils), sinó a la crisi climàtica. El problema d'aquestes solucions és que s’encaminen cap a la producció elèctrica d'origen renovable i per això mateix tenen moltes limitacions: pèrdues d'eficiència, necessitat de materials escassos i, en última instància, el fet que proporcionen un tipus d'energia -electricitat- de què estem sobreabastits (encara que costi de creure veient com puja el rebut) i no el que realment necessitem.
Quin model de producció energètica necessita Espanya?
Un que respongui a les seves necessitats reals, que no depengui de materials escassos que ni tan sols tenim aquí i que no causi un dany ambiental més gran que el que es diu voler combatre. Això implica produir no només electricitat, sinó també altres tipus d'energia de manera més local i sostenible; aprofitar l'energia renovable allà on es troba, i no intentant concentrar-la amb greus pèrdues per al seu aprofitament distant; ubicar les fàbriques, de mida petita o mitjana, en els cursos dels rius o bé on bufa el vent per aprofitar la força mecànica d'aquests fluxos; produir aigua calenta als domicilis escalfant-la directament a les teulades amb termosolar; concentrar l'energia solar per fondre metalls i aprofitar la biomassa vegetal per obtenir materials tèxtils, plàstics i reactius químics. És una veritable revolució!
Quines són les veritats (i les mentides) de la transició ecològica a Espanya?
És veritat que és urgent aturar les emissions de CO₂ per no agreujar encara més el canvi climàtic. I també és cert que hem de transitar cap a un model de producció energètica 100% renovable. A partir d'aquí, tot són mentides. Per exemple, es diu que podrem produir tanta quantitat d'energia amb fonts renovables (en l'actualitat el 90% s'obté de combustibles fòssils) com consumim, quan realment només podem aspirar a produir amb renovables un 30-40% de l'energia; es diu que ens interessa produir més electricitat renovable, quan de fet hi ha dificultats per augmentar l'electrificació dels usos de l'energia; i, finalment, s'oculta que l'energia renovable es podria aprofitar de manera no elèctrica amb un millor rendiment, menor impacte i major distribució de riquesa en el territori, tot i que això aniria en contra del model de negoci de les grans empreses.
A quins altres problemes ens enfrontarem com a societat en l'era postpetroli?
Tenim molts i molt greus problemes. Des del punt de vista ambiental destaca el canvi climàtic, però també ens enfrontem a la pèrdua de biodiversitat, la contaminació per plàstics, la contaminació per metalls pesants, l'esgotament de les pesqueres, l'escassetat d'aigua potable, la desforestació, la desertificació, l'escassetat generalitzada de matèries primeres i la gestió dels residus nuclears, entre altres. I per sobre de tot això, està la desigualtat en el repartiment de recursos i la crisi econòmica permanent, que poden portar-nos, juntament amb tota la resta, al col·lapse.
Quins sectors econòmics es veuran més afectats per l'escassetat de petroli?
A Espanya hi ha dos sectors claus als quals l'escassetat de petroli els toca de ple: el turisme, perquè es basa en una despesa discrecional que les famílies no faran si estem en una greu crisi econòmica, i l'automoció, perquè el cotxe elèctric no es pot produir a gran escala, i sense petroli no podrà haver-hi cotxe privat. Cadascun d'aquests sectors representa més del 10% de l'ocupació, així que l'impacte serà enorme. De totes maneres, a la fi tots els sectors es veuran impactats considerablement.
Quin paper pot exercir l'oceà en la transició ecològica?
L'oceà sempre ha estat la font per excel·lència de recursos de tota mena. Més de 500 milions de persones se sustenten amb les proteïnes que aconsegueixen del mar. Des del punt de vista energètic, hi ha cert marge per a l'aprofitament eòlic i elèctric, però aquest s’ha de limitar a les zones de més rendiment. No obstant això, hi ha un potencial molt més gran en el transport de mercaderies fent servir la vela; sona una mica estrafolari, però ara mateix alguns grans vaixells de càrrega porten veles per guanyar un parell de nusos i estalviar combustible. En un món postpetroli i amb menys transport de mercaderies podem tornar als llegendaris clippers, que podien viatjar a velocitats de 15 nusos i més. El que veig més desaconsellable és l'extracció minera oceànica, ja que és massa costosa i de massa impacte ambiental.
I les energies solar i eòlica, ¿Són sinònim de sostenibilitat energètica?
No, en absolut, i això ho estem veient en el model de renovable elèctrica que se'ns està intentant imposar. Aquest model es basa en una intensa extracció de minerals que té un gran impacte ambiental i, a més, és insostenible, ja que no hi ha prou materials perquè tothom faci el mateix. Així mateix, tampoc podríem reemplaçar aquests sistemes en esgotar-se la seva vida útil. Hi ha una manera sostenible d'aprofitar l'energia renovable, i també està aquesta que no ho és en absolut. Per desgràcia, només es parla d’aquesta última.
En alguna ocasió has apuntat que la solució és baixar el ritme, però ... Com?
Consumint menys i canviant el model de producció i consum. Faré servir l’exemple que faig servir sempre: si jo compro una rentadora, el fabricant té tots els incentius per dissenyar una màquina que duri el temps just que marca la llei i que l'endemà deixi de funcionar perquè li’n compri una altra. Aquest model ens porta a un consum creixent de recursos de forma crematística. No obstant això, si en comptes de comprar la rentadora, jo li pago un lloguer mensual, i en el moment en què la rentadora falli, és el fabricant qui m'ha de pagar una indemnització a mi per cada dia que no funcioni, ja veuràs com s’encarregarà de dissenyar una rentadora molt més resistent i fàcil de reparar, reutilitzar i reciclar. La clau està en el canvi dels incentius de consum.
Ara bé, el que impedeix fer aquests canvis (que se sap de sobres com fer-los des de fa dècades) és que el nostre sistema econòmic, el capitalisme, que es basa en el creixement perpetu i accelerat del capital. Per aquest motiu, sense una reforma estructural de sistema financer és impossible fer res, perquè els incentius perversos a la producció i al consum continuaran. Cal superar el capitalisme per poder tenir alguna opció de canvi.
És realista pensar que el col·lapse social i econòmic són evitables?
És perfectament possible evitar el col·lapse. Fins i tot si entrem en els primers estadis del col·lapse, sempre és possible detenir-ho i revertir-ho, com ens ho mostren algunes civilitzacions anteriors a la nostra. El col·lapse no és una cosa inexorable, és sempre un dany autoinfligit: les societats col·lapsen perquè volen, perquè s'obcequen i són incapaçes de renunciar a una certa idea, equivocada i insostenible, que pot ser religiosa, política o per pura tossuderia.
Si col·lapséssim, seríem només la 27 civilització humana en col·lapsar -això baixa una mica els fums de la nostra supèrbia, oi?-. Ni tan sols ocuparíem un lloc al podi. Però, com dic, sempre som a temps de donar-li la volta a la truita.
De quina idea equivocada i insostenible estem parlant?
L'error és que ens obsessionem amb mantenir el capitalisme, que busca l'absurd d'un creixement infinit en un planeta finit malgrat la creixent evidència que estem xocant amb els límits biofísics del planeta. Però ens costa criticar el capitalisme, ens costa superar el seu marc mental. Parlar d'abandonar el capitalisme és tabú.
Per a la majoria, la fi del capitalisme significa la fi del món, tot i que el capitalisme no té ni dos segles d'antiguitat. I no es tracta de tornar al que hi havia abans del capitalisme, sinó de superar-lo, d'avançar, de madurar. Aquest és un debat absolutament necessari, tot i que sistemàticament menyspreat per tants responsables polítics i economistes, adoctrinats -més que formats- en la visió neoclàssica de l'economia. Crida l'atenció que quan gent com jo els confronta amb el sense sentit dels seus postulats, aquests economistes apel·len al progrés tecnocientífic sobre el qual, objectivament, no tenen bons coneixements: si és justament gent del món tecnocientífic que els estem dient que no és possible!
Per tot això, veig inevitable que patim un cert grau de col·lapse inicial i una degradació substancial de les condicions de vida de la majoria durant els pròxims anys. Només quan la creixent pobresa general i el patiment causat per aquesta ideologia destructiva sigui indissimulable es podrà plantejar un canvi d'orientació de la societat i, llavors sí, es poden adoptar mesures efectives per aturar i revertir el col·lapse. Tant de bo això passi com més aviat millor!