L'equip investigador, liderat per l'ICM-CSIC i la Universitat de Cadis, proposa incorporar sensors específics en futures missions espacials per millorar la detecció de plàstics.
Detectar les deixalles marines des de l'espai ja és una realitat, segons un nou estudi liderat per l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) i la Universitat de Cadis publicat recentment a la prestigiosa revista Nature Communications. Fins ara, la quantitat de deixalles - majoritàriament plàstic - a la superfície del mar poques vegades era prou alta per generar un senyal detectable des de l'espai. Tot i això, mitjançant l'ús de superordinadors i algorismes avançats de cerca, l'equip investigador ha demostrat que els satèl·lits són una eina eficaç per estimar la quantitat de deixalles al mar.
Per a l'elaboració del treball, finançat per l'Agència Espacial Europea (ESA), es va analitzar una sèrie històrica de sis anys d'observacions del satèl·lit europeu Copernicus Sentinel-2 a la Mediterrània. En total, es van escrutar 300.000 imatges fetes cada 3 dies amb una resolució de 10 metres. Els resultats revelen grans agregacions de deixalles dins d'estructures flotants científicament conegudes com a regueres que poden arribar a tenir diversos quilòmetres de longitud i que resulten de la convergència dels corrents marins i l'efecte del vent a la superfície del mar.
Tot i que els sensors del satèl·lit no van ser dissenyats específicament per detectar deixalles, la seva capacitat per identificar plàstic va permetre elaborar un mapa de les zones més contaminades de la Mediterrània. Aquest mapa mostra els punts d'entrada de deixalles principals des del continent i millora la nostra comprensió dels mecanismes que transporten les deixalles. Els resultats indiquen que la quantitat de plàstic flotant a la Mediterrània podria abastar una superfície d'aproximadament 95 quilòmetres quadrats durant el període 2015-2021, la qual cosa equival a uns 7.500 camps de futbol.
"Fins ara, buscar agregacions de deixalles de diversos metres de diàmetre sobre la superfície de l'oceà era com buscar agulles en un paller, ja que la formació de regueres implica la presència d'una gran quantitat de deixalles i poc vent per evitar que es dispersi", apunta Manuel Arias (ICM-CSIC), un dels codirectors del treball.
Per la seva banda, Andrés Cózar, de la Universitat de Cadis, també codirector de l'estudi, subratlla que "la rellevància i el significat dels regueres en termes de deixalles marines era fins ara una incògnita", i celebra que l'automatització a través de superordinadors i algorismes avançats de cerca hagi permès provar que és possible monitorar l'acumulació de deixalles marines des de l'espai a grans àrees i de forma rutinària.
Amb vista a futures missions espacials, l'equip investigador suggereix instal·lar sensors específics per a la detecció de plàstics als satèl·lits. Segons l'estudi, això multiplicaria per vint la capacitat de detecció del plàstic a l'oceà. A més, aquesta informació podria comparar-se amb altres factors ambientals per millorar la comprensió dels mecanismes que transporten les deixalles plàstiques de la terra al mar, i guiar millor les actuacions i regulacions per combatre aquesta forma de contaminació marina que afecta tant la biodiversitat com als recursos pesquers i al turisme.
La densitat de població, un factor clau
L'estudi conclou que factors com la densitat de població, la geografia o el règim de pluges influeixen significativament en l'acumulació de deixalles al mar. Així, per exemple, els països o ciutats desèrtiques contribueixen molt menys al problema, mentre que, a les zones amb més precipitacions, especialment quan passen pluges torrencials, l'acumulació de deixalles resultants d'emissions ocorregudes els dies i les setmanes anteriors és molt més gran.
Finalment, l'estudi revela que, majoritàriament, les deixalles d'origen continental queden confinades als primers 15 quilòmetres de mar des de la costa, retornant a aquesta al cap de pocs dies o mesos. "Això confirma la noció que la distribució de deixalles d'origen continental i les generades per activitats humanes directament al mar es comporten i distribueixen d'una manera diferent", detalla en aquest sentit Arias.
Els autors de l'estudi il·lustren l'aplicabilitat de la nova metodologia amb diversos casos reals, com l'avaluació de l'efectivitat dels plans d'acció contra les deixalles al riu Tíber a Roma (Itàlia), la identificació de focus de contaminació relacionats amb el transport marítim al canal de Suez (Egipte) o l'ús d'observacions satel·litàries per guiar les tasques de neteja en aigües del Golf de Biscaia (Espanya).
Amb tot, els resultats del treball posen sobre la taula que el monitoratge de la contaminació marina a través de satèl·lits és factible i prometedora per a qüestions més enllà del plàstic. Per exemple, un sensor específicament dedicat a la detecció i identificació d'objectes flotants podria contribuir a abordar problemes com ara la pèrdua de càrrega en vaixells, els abocaments de petroli o les tasques de cerca i salvament al mar.
A més de la Universitat de Cadis i l'ICM-CSIC, l'equip de treball està compost per investigadors de l'European Space Agency (ESA), ARGANS France, la Universitat Politècnica de Catalunya (Espanya), el Consigli Nazionale delle Ricerche (ISMAR-CNR , Itàlia), la Technical University of Crete (Grècia), ARGANS Ltd. (Regne Unit), AIRBUS Defence and Space (França), el Joint Research Cent (JRC) de la Comissió Europea, The Ocean Cleanup (Països Baixos), i ACRI-ST (França).