Segons un nou estudi liderat per l’ICM-CSIC, això podria portar a una desestabilització del sistema climàtic global, una intensificació de les tempestes en zones concretes i una acceleració del desglaç als pols.
Un equip científic de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona ha constatat que l’escalfament global està accelerant el cicle de l’aigua, la qual cosa podria tenir conseqüències rellevants sobre el sistema climàtic global, segons es desprèn d’un article publicat recentment a la revista Scientific Reports.
Aquesta acceleració del cicle de l’aigua es deu un augment de l’evaporació de l’aigua dels mars i oceans a conseqüència de l’augment de la temperatura. Com a resultat, hi ha més quantitat d’aigua circulant a l’atmosfera en forma de vapor, el 90% de la qual acabarà precipitant de nou al mar, mentre que el 10% restant ho farà sobre el continent.
“L’acceleració del cicle de l’aigua té implicacions tant en el mar com en el continent, on les tempestes podrien ser cada vegada més intenses. Així mateix, aquest increment de l'aigua en circulació per l'atmosfera podria explicar l’augment de pluges que s’està detectant en algunes zones polars, on el fet que plogui en comptes que nevi estaria accelerant encara més el desglaç”, explica Estrella Olmedo, l’autora principal de l’estudi.
D’altra banda, el treball posa de manifest que la disminució del vent en algunes zones de l’oceà, que afavoreix l’estratificació de la columna de l’aigua, és a dir, que l’aigua no es barregi en la direcció vertical, també podria estar contribuint a l’acceleració del cicle de l’aigua.
“Allà on el vent ja no és tan fort, l'aigua superficial s'escalfa, però no intercanvia calor amb les aigües de sota, permetent així que la superfície es torni més salina que les capes inferiors i que l’efecte de l'evaporació es pugui observar amb mesures satel·litals”, apunta en aquest sentit Antonio Turiel, un altre dels autors de l’estudi, que afegeix que “això ens indica que l'atmosfera i l'oceà interactuen d'una manera més forta del que ens imaginàvem, amb conseqüències importants sobre els continents i els pols”.
Els satèl·lits, clau per a l’estudi de l’oceà
Per a l’elaboració de l’estudi, l’equip científic va analitzar dades de salinitat superficial –la que mesuren els satèl·lits- de diferents zones de l’oceà. A diferència de les dades de salinitat subsuperficial -obtingudes amb instruments in situ-, les dades satelitals els van permetre detectar aquesta acceleració del cicle de l’aigua i, per primera vegada, l’efecte de l’estratificació en regions molt extenses de l’oceà. Segons el seu parer, això es deu a la capacitat que tenen els satèl·lits de mesurar dades contínuament, independentment de les condicions ambientals i l’accessibilitat de les diferents zones de l’oceà.
“Hem pogut veure que la salinitat superficial està mostrant una intensificació del cicle de l'aigua que la salinitat subsuperficial no mostra. En concret, al Pacífic hem vist que la salinitat superficial decreix de forma més feble que la subsuperficial i, en aquesta mateixa regió, s'observa un increment de la temperatura superficial del mar i un decreixement de la intensitat dels vents i de la profunditat de la capa de barreja”, apunta Olmedo.
La troballa ha estat possible gràcies a l’ús d’algorismes i altres productes d’anàlisi de dades que el Barcelona Expert Center (BEC), adherit a l’ICM-CSIC, ha anat generant aquests últims anys per a la missió espacial SMOS de l’Agència Espacial Europea (ESA), dissenyada per millorar les observacions de salinitat dels oceans, essencials per a la comprensió de la circulació oceànica, un dels factors clau per entendre el clima global.
I és que, aquesta circulació depèn, bàsicament, de la densitat de l’aigua, que ve determinada per la seva temperatura i salinitat. Per això, els canvis en aquests dos paràmetres, per petits que siguin, poden acabar tenint conseqüències importants sobre el clima global, la qual cosa fa imprescindible monitorar-los de ben a prop.
En aquest sentit, Turiel conclou que “els models oceànics han de normalitzar l’assimilació de dades satel·litals de salinitat, ja que la informació que proporcionen complementa les dades in situ, i això és crucial, especialment, en l’actual moment de crisi climàtica, ja que els canvis s’estan produint molt més ràpidament que abans”.