Els resultats d’un estudi internacional liderat per científics de l’Institut de Ciències del Mar indica que fa uns 20.000 anys, durant l’època de màxima extensió de les capes de gel de l’últim període glacial, les aigües profundes de l’est del Pacífic equatorial estaven menys ventilades, fet que en principi va permetre acumular més CO2 i allunyar-lo de l’atmosfera.
Els resultats d’un estudi internacional liderat per científics de l’Institut de Ciències del Mar indica que fa uns 20.000 anys, durant l’època de màxima extensió de les capes de gel de l’últim període glacial, les aigües profundes de l’est del Pacífic equatorial estaven menys ventilades, fet que en principi va permetre acumular més CO2 i allunyar-lo de l’atmosfera. Les conclusions d’aquest treball donen suport a la teoria que els oceans podrien haver tingut un paper clau com a responsables dels canvis en els nivells de CO2 registrats a l’atmosfera durant èpoques fredes i càlides.
L’equip del treball que es publica avui a la revista Nature Communications, està integrat pels investigadors María de la Fuente i Eva Calvo (ICM), Luke Skinner (Universitat de Cambridge), Carles Pelejero (ICREA i ICM) i Isabel Cacho (Universitat de Barcelona). “La ventilació oceànica fa referència, principalment, a l’interval de temps en què una massa d’aigua està allunyada de l’atmosfera, en profunditat, i que pot ser estimada a través de l’anàlisi del carboni 14 o radiocarboni”, explica María de la Fuente, investigadora de l’ICM i primera signant del treball. Aquest element es forma a l’atmosfera de forma continuada i és posteriorment incorporat per la biosfera terrestre i els oceans.
Els resultats d’aquest estudi mostren l’existència d’una massa d’aigua profunda uns 1.300 anys més antiga que l’actual en el Pacífic equatorial durant l’últim període glacial. Amb l’inici de la deglaciació, el senyal de carboni 14 indica una ‘reactivació’ de la circulacó oceànica, canvi que coincideix amb l’augment de CO2 a l’atmosfera.
Per l’Eva Calvo, “aquests resultats donarien suport a la hipòtesi que els oceans van emmagatzemar grans quantitats de CO2 en profunditat durant l’última època glacial, tot podent regular així la concentració atmosfèrica a escala glacial/interglacial”.
Els sediments marins, font d’informació ambiental
En el treball, els investigadors han analitzat l’evolució de la ventilació de l’est del Pacífic equatorial durant els darrers 25.000 anys amb l’objectiu de detectar l’existència d’una massa d’aigua profunda més envellida que l’actual. Segons explica en Carles Pelejero, “una massa d’aigua envellida, a més, tendeix a acumular més CO2 dissolt, procedent de l’acció dels microorganismes que oxiden la matèria orgànica. Aquest acumulació de CO2 en profunditat podria ser el responsable dels canvis atmosfèrics esdevinguts durant la darrera deglaciació”.
Amb aquest objectiu, han analitzat el senyal de radiocarboni preservat en les closques de petits microfòssils (foraminífers) acumulats en el sediment marí dels fons oceànic durant els darrers 25.000 anys. El radiocarboni decau amb el temps, el que permet estimar l’edat d’una massa d’aigua. Així, com més temps porti una massa d’aigua sense intercanviar gasos amb l’atmosfera, menys contingut de radiocarboni tindrà, més envellida estarà. “Alguns d’aquests foraminífers vivien en la superfíce mentre que d’altres ho feien en aigües més profundes. La diferència d’edat entre ells, al llarg del temps, ens ofereix informació sobre canvis en la taxa de ventilació d’aquesta aigua i, per tant, de canvis en la circulacio oceànica des de l’últim màxim glacial fins als nostres dies”, senyala la María de la Fuente.
Dins el context actual d’augment desproporcionat d’emissions de CO2 antropogènic, l’estudi i millor comprensió de l’evolució del cicle de carboni en el passat és un pas imprescindible per poder predir possibles impactes futurs sobre el clima del planeta i l’acidificació dels oceans.
Article: Maria de la Fuente, Luke Skinner, Eva Calvo, Carles Pelejero and Isabel Cacho. Increased reservoir ages and poorly ventilated deep waters inferred in the glacial Eastern Equatorial Pacific. Nature Communications. Doi: 10.1038/ncomms8420.
Imatge. Panell A: Diagrama esquemàtic de la circulació de l'Oceà Austral en profunditat, on l'aflorament d'aigües profundes, riques en CO^2, posen aquest gas en contacte amb l'atmosfera. Panell B: Edat de les diferents masses d'aigua, més envellides en profunditat. En blau, dades obtingudes a partir de l'anàlisi de foraminífers d'una època glacial, que mostren l'existència d'aigües més envellides (menys ventilades)
