La neu marina la formen els organismes que viuen a prop de la superfície de l'oceà i no són consumits pels seus depredadors quan moren.
La neu que tots coneixem cau quan fa fred i tenyeix de blanc els carrers cada any durant aquestes dates. Tanmateix, existeix un altre tipus de neu menys blanca i menys nadalenca que no tothom coneix: la neu marina, que descendeix per la columna d’aigua a mesura que els organismes que viuen a prop de la superfície de l'oceà moren i no són consumits pels seus depredadors.
Aquesta neu cau sobre el fons marí de la mateixa manera en què ho fan en un bosc les fulles i el material en descomposició. Al mar, un bon exemple seria el de les algues, els animals sèssils i les plantes que viuen enganxades al substrat. Quan moren, se’n desprenen, i si no hi ha organismes herbívors que els utilitzin com a aliment, amb el temps es van degradant fins a formar una pluja de partícules orgàniques de diferents mides que van caient poc a poc.
Finalment, formen part d’aquesta pluja de partícules residus animals i vegetals com la matèria fecal i diferents partícules inorgàniques, entre elles sorres i llims. Tot aquest material en descomposició es coneix com a neu marina perquè s'assembla una mica als brins blancs i esponjosos que recorden als flocs de neu.
Aquests flocs es modifiquen a mesura que cauen i poden trigar setmanes a arribar al fons marí. Tanmateix, a mesura que s’enfonsen proporcionen aliment a una gran diversitat d’organismes que, o bé filtren aquesta neu marina de l’aigua, o bé se n’alimenten una vegada és dipositada al fons.
Una font d'aliment per a molts
Els organismes que s’alimenten de la neu marina són filtradors o suspensívors, i a vegades tenen microorganismes associats que xuclen les partícules orgàniques com si fossin aspiradors. Aquesta estratègia alimentaria es dona en diverses de les espècies que formen part del zooplàncton, com és el cas dels copèpodes, els eufausiacis o les salpes.
Quan la neu marina arriba a prop del fons marí, és aprofitada per organismes amb la mateixa estratègia tròfica però sèssils, és a dir, que no es poden moure, com ara les esponges, les gorgònies o alguns mol·luscs, així com per altres que es mouen per la superfície del sediment, com ara els poliquets. A part d’alimentar-se de les partícules orgàniques que formen la neu marina, molts d’aquests organismes són capaços de transformar-les en substàncies que incrementen el seu contingut nutritiu.
Moltes de les substàncies de la neu marina, com és el cas de la matèria orgànica dissolta o algunes proteïnes i aminoàcids, actuen com una mena de pegament en afavorir que s’hi enganxin a sobre altres partícules, la qual cosa dona lloc a flocs més grans que acaben conformant el substrat on viuen i s’alimenten microorganismes com els bacteris, els protozous o les microalgues.
Si la neu marina triga molt a arribar al sediment o a les capes d’aigua profunda, acaba perdent el seu poder nutritiu immediat i quan es diposita al fons marí entra a formar part de l’aliment dels organismes descomponedors que són capaços d’aprofitar aquest material refractari.
Tots ells formen part de les cadenes tròfiques microbianes marines, on per exemple, els bacteris juguen un paper important en la descomposició i remineralització de les partícules que ja no servien d’aliment a la resta d’organismes, com és el cas de la quitina de l’exoesquelet dels crustacis o la cel·lulosa de les plantes marines que, un cop descompostos, tornen a estar disponibles per als filtradors.
Això és així des de fa més de 600 milions d’anys, quan a l’inici del Càmbric, quan la Terra va experimentar una explosió de diversitat dominada per organismes filtradors, la qual cosa demostra que el material en suspensió que forma la neu marina ja portava llavors centenars d’anys formant-se a la columna d’aigua.
Des d’aquell moment, la neu menys nadalenca que coneixem ha estat un element clau per a la proliferació i evolució d’una gran quantitat d’organismes filtradors, tant bentònics com planctònics, i ha contribuït al desenvolupament d’una diversa i molt abundant vida microbiana a tots els ecosistemes oceànics, des dels costaners fins als de mar obert i més profund.