A l’“A Fons” d’aquest mes parlem de l’emergència climàtica, els límits del creixement i els reptes de la descarbonització amb Jordi Solé, cap del Departament d’Oceanografia Física de l’ICM-CSIC.
El periodista i assagista polonès Ryszard Kapuściński deia que el món ens parla sovint a través de silencis incòmodes i de xifres que amaguen tragèdies humanes. Avui, el crit no ve d’una guerra a l’Angola profunda ni d’una revolució als carrers de Teheran, sinó d’una sala de conferències a l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC). Allà, Jordi Solé, investigador del centre, no observa moviments de tropes, sinó el desplaçament de les partícules de carboni en l’aire que respirem.
La reflexió que segueix neix de la xerrada “El col·lapse sistèmic actual: símptomes, mitigació, adaptació i implicacions als oceans”, que Solé va impartir el passat mes de febrer a l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), una intervenció on va exposar amb claredat els riscos d’endarrerir l’acció climàtica i les tensions creixents entre el nostre model econòmic i els límits físics del planeta.
Físic de formació i expert en modelització climàtica i transició energètica, Jordi Solé combina la recerca científica amb l’assessorament en polítiques públiques. Actualment forma part del Comitè d’Experts sobre Canvi Climàtic de Catalunya, un òrgan col·legiat del Parlament de Catalunya creat per assessorar al Parlament i al Govern sobre pressupostos de carboni per tal d'arribar a neutralitat d'emissions l'any 2050.
“Com més retardem la reducció d’emissions, més dràstiques hauran de ser les mesures que caldrà aplicar”, afirma l’investigador, resumint un dels consensos principals de la comunitat científica.
En aquest context, Solé subratlla que les decisions polítiques en matèria climàtica estan condicionades per un límit físic: el pressupost de carboni, és a dir, la quantitat total de gasos d’efecte hivernacle que encara es poden emetre sense superar determinats llindars d’escalfament global. Segons explica, cada any de retard en la reducció d’emissions redueix el marge d’actuació disponible en el futur.
El temps i el límit del pressupost de carboni
Una de les idees centrals que destaca l’investigador és que el retard en l’acció climàtica té conseqüències directes sobre la magnitud de les mesures que caldrà aplicar més endavant. Com més tard s’iniciï la reducció d’emissions, més ràpida i intensa haurà de ser la transformació del sistema energètic i productiu.
Així mateix, Solé recorda que els pressupostos de carboni marquen el límit d’emissions acumulades que el sistema climàtic pot absorbir abans de superar determinats nivells d’escalfament. Si una part important d’aquest pressupost es consumeix en pocs anys, el marge restant es redueix i obliga a aplicar reduccions molt més ràpides en el futur, amb possibles impactes econòmics i socials més intensos.
Aquesta urgència, explica l’expert, sovint contrasta amb els ritmes de la política i de la presa de decisions públiques, que tendeixen a estar marcats per horitzons a curt termini. Per a Solé, aquesta desconnexió entre els temps de la política i els temps del sistema climàtic és un dels principals riscos a l’hora d’afrontar la crisi climàtica. Segons defensa, les polítiques públiques haurien de reflectir amb més coherència la magnitud del repte i la necessitat d’actuar amb anticipació.
El miratge del creixement i la fractura social
A mesura que avança la xerrada, el físic analitza algunes de les principals contradiccions del nostre model econòmic i social davant la crisi climàtica. En aquest context, recorda que els impactes del canvi climàtic no es distribueixen de manera igual. L’escalfament global actua sovint com un multiplicador de desigualtats: les comunitats amb menys recursos són també les més exposades a la manca d’aigua, a les onades de calor en habitatges amb poc aïllament o a l’augment del preu dels aliments provocat per fenòmens meteorològics cada vegada més irregulars.
En aquest context, Solé també posa en qüestió la idea que el creixement econòmic pot continuar indefinidament sense impactar els sistemes naturals. Segons explica, les dades mostren que, fins ara, l'augment del sistema econòmic capitalista ha anat acompanyat d’un increment del consum de recursos i d'una velocitat cada cop més gran a l'hora de creuar límits planetaris. Per això adverteix que confiar únicament en el que sovint es presenta com a “creixement verd” pot generar una falsa sensació de seguretat si no va acompanyat de canvis estructurals en la manera de produir i consumir.
Per a Solé, la confiança excessiva en solucions tecnològiques que encara no existeixen a gran escala també pot retardar decisions necessàries. En aquest sentit, defensa la necessitat d’un debat públic honest sobre els reptes de la transició energètica: un debat que reconegui tant els costos com les oportunitats del procés, sense minimitzar la magnitud del problema però tampoc sense caure en un alarmisme paralitzant.
El seu missatge final és clar: el temps és un factor clau en la resposta a la crisi climàtica, però no és l’únic element determinant. Tal com apunta, també hi ha una resistència a canviar el sistema socioeconòmic actual, fet que dificulta encara més l’acció. Com més s’endarrereixin les mesures per reduir emissions, més difícil i abrupta pot ser la transició en el futur. Per això, subratlla la necessitat de preparar-se per als canvis socials i culturals que vindran, tant si es planifiquen com si acaben imposant-se de la pitjor manera.