A l'‘A Fons’ d'aquest mes parlem de l'impacte global del super-Niño, l'escalfament del Mediterrani i els nous reptes de la ciència per anticipar els fenòmens extrems.
L'oceà Pacífic fa mesos que envia senyals d'alerta que ja no podem ignorar. El fenomen climàtic de El Niño ha tornat, però aquesta vegada ho fa sota l'ombra del super-Niño. Segons els experts, es deu a un escalfament completament anòmal de les aigües equatorials que actua com un catalitzador que amenaça amb intensificar i prolongar els episodis de clima extrem a escala planetària.
Fins fa poc, la narrativa popular percebia El Niño com un fenomen d'impacte localitzat o transoceànic. Un esdeveniment que provocava sequeres devastadores a Austràlia o pluges torrencials a les costes de l’Amèrica del Sud, però que a la conca mediterrània arribava diluït com un ressò distant. Aquest filtre marcat per la distància, tanmateix, s'està dissolent. L'actual super-Niño s'insereix en un oceà global ja de per si estressat per dècades d'escalfament antropogènic, actuant com una caixeta de ressonància que amplifica les ones de calor marina, altera les corrents atmosfèriques i redistribueix el risc de fenòmens meteorològics violents.
A la nostra latitud, on el canvi climàtic ja fa temps que ha deixat de ser una hipòtesi per convertir-se en una evidència diària —amb sequeres estructurals i temperatures de la mar Mediterrània en xifres rècord—, el super-Niño afegeix un element de severa incertesa. Com interactua un Pacífic desfermat amb la dinàmica atmosfèrica europea? Quina part de la variabilitat que observem en les nostres costes n'és conseqüència directa? La necessitat de respondre a aquestes preguntes ja no és només un exercici acadèmic, sinó una urgència d'adaptació i gestió del territori.
La connexió atmosfèrica global
Tot i que El Niño és conceptualment una anomalia de la circulació oceànica i atmosfèrica al Pacífic equatorial, el seu impacte no es manté confinat en aquesta regió. Aquesta anomalia desplaça i afecta els patrons atmosfèrics equatorials a tota la franja tropical del planeta. En reorganitzar-se aquests fluxos, les zones de convecció (on es concentren les pluges) i les zones de subsidència (associades a la sequera) es desplacen de la seva ubicació habitual, portant precipitacions a regions generalment àrides i períodes de sequera a zones típicament plujoses.
Pel que fa a la durada, tot i tractar-se d'un episodi força intens, no es preveu que sigui especialment llarg en comparació amb el que és habitual en El Niño, la finestra temporal del qual sol oscil·lar entre els sis mesos i un any.
Monitoratge i noves eines d'observació
Per fer front a aquests reptes i entendre el comportament d'aquests fenòmens complexos, l'investigador de l'ICM-CSIC Quim Ballabrera remarca que "la recerca i les institucions han de continuar mantenint un sistema d'observació oceànica multi-instrumental i multiparamètric". Actualment s'utilitzen satèl·lits, boies in-situ i plataformes a la deriva per monitoritzar en temps real les anomalies tèrmiques i dinàmiques de l'oceà.
Tanmateix, la intensificació de la crisi climàtica està canviant les regles del joc. L'escalfament extrem de conques com el mar Mediterrani —on aquest estiu s'han registrat pics de temperatura superficial rècord, com els 33°C mesurats a sa Dragonera— genera un escenari que desafia els models meteorològics tradicionals. La presència d'un mar tan calent afavoreix la formació de tempestes molt més intenses i complexes, amb característiques gairebé tropicals, que sovint descarreguen amb violència o es desplacen de forma diferent de la prevista pels models globals.
En definitiva, el super-Niño no és un esdeveniment aïllat a l'altra punta del món, sinó el símptoma visible d'un oceà interconnectat i sotmès a una pressió sense precedents. Per això, en un Mediterrani cada cop més càlid i impredictible, la recerca, la monitorització continuada i la voluntat política han de caminar de la mà: només amb decisions basades en la ciència podrem adaptar les nostres infraestructures i protegir el nostre litoral.